Feeds:
Entradas
Comentarios

Archive for 23 septiembre 2016

  1. Després de gairebé un any i mig des que arribara el nou govern a la Generalitat ha desvelat el contingut de la seua proposta sobre matèria lingüística. Els anàlisis varien: la dreta cavernícola ha començat ja a amenaçar de recórrer a la justícia contra una proposta que, segons ells, ataca la llibertat d’elecció (la mateixa cançó que va crear la mateixa dreta amb el tema de la concertada); des del Govern s’afermen en la opinió que és un decret actual i necessari, tot al·legant el seu valor pedagògic; i des de corrents crítiques del nacionalisme valencià l’acusen de ser poc ambiciós quant a l’extensió del valencià com a llengua vehicular al sistema educatiu.
  1. Coincideix en part amb aquesta última lectura: s’ha perdut una oportunitat històrica d’avançar cap a un model d’immersió lingüística que funciona bé a Catalunya i a Euskadi, únic model que pot revertir el procés de castellanització i de retrocés del valencià. El futur és prou negre per al valencià sense un sistema educatiu que hi aposte clarament. A esta situació se suma la desastrosa gestió per a tornar a tindre una televisió i una ràdio públiques en valencià, així com a la inexistent política de doblatge de pel·lícules en llengua pròpia.
  1. El decret suposa el triomf de les noves tesis del “Tractament integrat de llengües i continguts”, segons el qual, l’aprenentatge real d’una llengua estrangera s’ha de fer en assignatures no lingüístiques per poder apropar al context real l’ús del lèxic i de la gramàtica. Sóc molt escèptic pel que fa a la utilitat d’aquest enfocament i crec que estudiar Educació Plàstica i Visual o Geografia i Història en anglès no suposarà la millora de les competències comunicatives en anglès. M’inclinaria, més bé, per dotar de més hores a l’assignatura d’anglès –amb professors realment especialistes en la matèria– i donar un plantejament més pràctic i oral, amb ràtios molt reduïdes que faciliten la comunicació.
  1. La incorporació de l’anglès com a llengua vehicular en assignatures no lingüístiques necessitarà d’una forta inversió per a la formació del professorat. El nivell B2 no és suficient; m’atreveix a pensar que ni tan sols ho és el nivell C1. Res a dir al voltant de la Capacitació en llengua estrangera que molts cursàrem per aconseguir punts de cara a oposicions sense cap vàlua real, excepte la d’enriquir les universitats privades. Cal una forta inversió en anglès oral per als docents, així com hores lectives lliures dedicades a preparar estes classes si finalment ix endavant aquest model. I tot açò ha de ser públic: les Escoles Oficials d’Idiomes es queden curtes davant la gran demanda, no sols de funcionaris i interins sinó també de graduats en Magisteri i estudiants del Màster de Professorat que hi haurien d’accedir. És necessari repensar en aquest sentit la formació dels docents i evitar, d’una vegada, la mercantilització dels títols.
  1. Crec que és positiu lliurar certificacions oficials de títols als alumnes amb un cert nivell. De fet, és impensable que un alumne que ha cursat el Programa d’Ensenyament en Valencià no puga tindre un títol en acabar el batxillerat i haja de pagar acadèmies, Juntes Qualificadores o Escoles d’Idiomes a preus abusius. L’educació pública ha de garantir la competència en les dues llengües oficials, així com en una tercera i, si és possible, qualificar el nivell. Ja està bé d’enriquir Cambridge per a obtenir un títol privat!
  1. El fet de no abordar la suspensió de la exempció lingüística revela dues coses. La primera és que l’actual govern valencià resideix en un sistema complex d’equilibris entre dos partits i el suport d’un tercer, tots tres poc decidits a qüestionar una llei que canviaria el panorama lingüístic al País Valencià. Uns per tàctica electoral, altres per nul·la convicció. I la segona és que el nacionalisme valencià no ho és hegemònic ni té camí de ser-ho en el futur. Que hi haja un conseller que prové d’Escola Valenciana no significa que puga –si és que així ho creu encara– dur a terme la seua política lingüística desitjada per ell. S’ha imposat, doncs, la visió pragmàtica, tàctica i transversal de la política: és a dir, la dels petits passos que no enutgen ningú, la de quedar bé amb tothom, la de la por de la dreta reaccionària i antivalenciana. Veurem com acaba aquesta història i com es resolen les aportacions de modificació del decret. Augure mobilitzacions d’eixa dreta antivalenciana mentre els sectors valencians continuaran fent oposició interior i desgastant la política pragmàtica, per convicció.

sialvalencia

Read Full Post »

A %d blogueros les gusta esto: